RIP. C’est fini. Espero que hagi mort el periodisme sensacionalista, groc a més no poder, escabrós (i d’altres adjectius que hi vulgueu afegir), i que no només sigui perquè no omplien els espais publicitaris o perquè el share no era descaradament alt. Dilluns vinent aquí no hi haurà tomate, però pel bé dels qui estan sotmesos a la televidència més els val no substituir-lo per cap succedani. Sempre ens quedarà el tomateo de Jiménez Losantos.

Engrescador tret de sortida oficial de la temporada calçotaire. Llegeixo avui a la premsa que més de 40. 000 persones (tots forasters, com toca cada últim diumenge de gener) van omplir a vessar ahir els carrers de Valls en la que és, sens dubte, la primera festa gastronòmica de Catalunya, amb perdó de xatonades i altres celebracions entorn a qualsevol altra especialitat culinària. Respecte l’any passat, en són 5.000 visitants més els que han passat per la capital dels calçots, els castells i el campanar més alt. I n’hi ha qui pensen ja en exportar la ceba dolça als Estats Units… (fa poc llegíem també al diari que a l’Índia en cultiven). Tot i així, la gentada d’ahir contrasta amb la buidor de la ciutat segons quins dies festius. Esperem que alguns dels 40.000 visitants tornin a repetir, no ració de calçot, sino la seva visita a la ciutat que ha exportat cultura arreu del país.

Des que estic a la facultat i tinc la majoria d’edat, d’ençà uns tres anys, tinc la sensació de que vivim en una campanya electoral contínua. M’explico. Amb això vull dir que he perdut el compte de les vegades que m’he apropat a les urnes. I que n’haguem analitzat fil per randa els eslògans com a periodistes/publicistes/professionals liberals/altres, sempre aprofitem l’avinentesa d’una pròxima visita a les urnes per a analitzar cabòries, tics nerviosos, comunicació no verbal, suors que regalimen del front dels nostres líders, somriures falsos, entre d’altres ítems estudiadíssims fins a extrems insospitats. Mira que ens tenen ben ensarronats, i nosaltres som babaus de mena. En fi. Prosseguint amb l’explicació -i passant, només per ara, del 9-M-, vet aquí dues oracions en anglès 1.- Help Make History (ajuda’m a fer història). 2.- Change We Can Believe It (canvi, hi podem creure). que venen a vendre’ns el mateix: un candidat global. La primera oració és de la primera dama per excel·lència, la Hillary Clinton (bé, del seu equip de creatius i tota la pesca, ja …

Mango recomana Norit. No hi havia parat mai atenció fins avui. Per què Norit, i no Micolor, Kalia Oxyaction Multi Cristal White o, millor encara, detergent marca Hacendado (bé, Bosque Verde)? Són d’aquelles coses que no importen. La publicitat és troba en els racons més insospitats, per això és a vegades tan i tan perversa.

Des de la finestra del tren tronat, una passatgera un xic atrotinada pel trajecte de moltes hores, tot i que justament només n’ha sigut una i mitja. Observo el que és l’Estació de Sants. Quan ets de poble, tot et sembla més magnànim i sublim del que realment és, que sovint no val ni mitja merda. Obren les portes de la ferralla ferroviària. Tots els qui feia un moment es movien neguitosos per sortir cames ajudeu-me s’han revestit d’una parsimònia sospitosa una vegada trepitjada terra ferma barcelonina. Com si d’un ramat de bens es tractés, es dirigeixen endreçadament cap a un costat i cap a l’altre, dubten en el moment de prendre les escales mecàniques, com si mai no haguéssin fet aquell mateix recorregut. Però el fan dia sí i dia també, setmana sí i setmana de festa. No es miren. No es toquen. No hi són. Fermament agafen el seu carretó, o el seu succedani d’història, unes amb rodes i d’altres subjectades a pols. Perquè les maletes, carteres i d’altres estris més o menys …