Tal dia com avui, però fa un any, va sortir aquest article. M’agrada el text, potser pel tema, que és bastant entranyable. De totes maneres, aprofito per desitjar-vos bons reis, que us portin molt carbó i que us toqui la fava! 🙂
Tot cofoi, l’Albert repassava una altra vegada els seus catàlegs de joguines, per assegurar-se ben bé de no haver-se deixat res en la seva carta. I és que aquest menut vallenc de 4 anys tenia moltes ganes de rebre els Reis, que arribarien al voltant de les set de la tarda a l’estació de tren de Valls a bord d’un exprés provinent de l’Orient.
No en té cap dubte: el Pare Noel li ha portat algun regalet, però Ses Majestats els Reis Mags són els seus preferits. L’Albert té plena confiança en el rei Baltasar,
explica amb il·lusió que cap 6 de gener no li ha fallat. Enguany té ganes de fer-se amb un supermercat de joguina, un cotxe teledirigit, un Scalextrix, un patinet, una disfressa de l’heroi Spiderman i també algun joc per a la Play Station. Molt segur d’ell mateix, confessa: «I tant que m’ho portaran tot!», però mira de reüll el seu germà Amadeu, de 12 anys, i murmura en veu baixa: «Jo m’he portat molt bé, però el meu germanet no». Amb un gran somriure i una abraçada, el petit de la casa rectifica: «Sí que ha sigut bon minyó, perquè m’estima molt».
En braços de la seva mare i entre la multitud a l’andana, l’Albert va aconseguir donar la carta als Reis. Espantat per la impressió d’haver estat tan a prop dels Mags que ha esperat amb tant d’afany, l’Albert i la seva família van dirigir-se a saludar des del passeig de l’Estació als Mags i als patges, alguns d’ells en les tradicionals carrosses i altres en quads, i a recollir molts caramels. Només quedava esperar que en Baltasar trobés la seva casa i el mitjó de l’Albert penjat a la llar de foc.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
Relacionats
Publicat per Esther del Campo
1987, Valls (l'Alt Camp). Ara per ara a Barcelona. Potser va ser l'olor del quiosc la que em va estovar les neurones, quan cada diumenge es repetia el ritual d'anar a comprar el diari, i un dia ja bastant llunyà vaig començar a estar segura que, d'alguna manera, la comunicació i les paraules encertades poden canviar el món. El cas és que, més tard o més d'hora, em va agafar la dèria de ser periodista. Sóc llicenciada en Periodisme i màster d'Estudis Avançats en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra. Tinc aquest bloc en algun servidor perdut de vés a saber on.
Mostra totes les entrades de Esther del Campo