Uncategorized
Comments 3

Mil històries


Des de la finestra del tren tronat, una passatgera un xic atrotinada pel trajecte de moltes hores, tot i que justament només n’ha sigut una i mitja.

Observo el que és l’Estació de Sants. Quan ets de poble, tot et sembla més magnànim i sublim del que realment és, que sovint no val ni mitja merda. Obren les portes de la ferralla ferroviària. Tots els qui feia un moment es movien neguitosos per sortir cames ajudeu-me s’han revestit d’una parsimònia sospitosa una vegada trepitjada terra ferma barcelonina.

Com si d’un ramat de bens es tractés, es dirigeixen endreçadament cap a un costat i cap a l’altre, dubten en el moment de prendre les escales mecàniques, com si mai no haguéssin fet aquell mateix recorregut. Però el fan dia sí i dia també, setmana sí i setmana de festa.

No es miren. No es toquen. No hi són. Fermament agafen el seu carretó, o el seu succedani d’història, unes amb rodes i d’altres subjectades a pols. Perquè les maletes, carteres i d’altres estris més o menys estrafolaris són la seva consciència, la seva experiència, la seva vida, que la duen a sobre i no se’n poden escapar, pobre d’ells. Són mil històries, que no es miren ni es freguen ni es toquen.

Pròxima parada, estació de Gràcia.

This entry was posted in: Uncategorized

by

1987, Valls (l'Alt Camp). Ara per ara a Barcelona. Potser va ser l'olor del quiosc la que em va estovar les neurones, quan cada diumenge es repetia el ritual d'anar a comprar el diari, i un dia ja bastant llunyà vaig començar a estar segura que, d'alguna manera, la comunicació i les paraules encertades poden canviar el món. El cas és que, més tard o més d'hora, em va agafar la dèria de ser periodista. Tinc 27 anys, sóc llicenciada en Periodisme i màster d'Estudis Avançats en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra. Tinc aquest bloc en algun servidor perdut de vés a saber on.

3 Comments

  1. Doncs, sí al món som tanta gent i en coneixem tan poca… És una llàstima com ens podem arribar a perdre un bon amic, company o conegut per no atrevir-nos a dir-li: – Hola! Com et dius?En fi seran les presses, la vergonya… però sempre ens quedem amb la comoditat, sense saber el que ens espera si som més oberts de ment i nosaltres mateixos i ampliem les nostres relacions. Ja callo,un petó !

    M'agrada

  2. Sònia, fer nous amics/amigues al tren crec que no és gaire bona idea… són gent com jo, gent que se li va l’olla i pensa paranoies per escriure-les al bloc xDBona la reflexió de que hi ha tanta gent al món i en coneixem tan poca, i tens raó en això que cal ampliar les nostres relacions… però realment ens fa falta conéixer-ne tanta, de gent? Diuen que els bons amics es compten amb els dits d’una mà i després te’n sobren 🙂

    M'agrada

  3. Sí, d’amics pocs, la veritat, però no hi ha res dolent en tenir gent coneguda pel món XD, sempre que et coneguin positivament, jeje.

    M'agrada

Ja que estàs aquí, deixa'm un comentari! :)

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s