Any: 2009

Sentència, dignitat, editorial

Ahir, a hores intempestives, acabava de redactar una enèsima ressenya per a classe de Periodisme Cultural, la de la Crònica de la Independència. Us la volia deixar com a penyora, per no haver actualitzat abans. A quarts de dues de la matinada, alguna cosa es coïa als diaris digitals. I avui, acabo la jornada sumant aquest bloc a l’editorial comú, “la Dignitat de Catalunya“. Casualitats. * * * * * * * * * * * Sobre Crònica de la IndependènciaA l’imaginari col•lectiu català, la “política-ficció” és allò que tenim cada dia a sobre de la taula. En Jordi Basté ens prepara els ingredients de bon matí, en Cuní i la Rahola discuteixen el menú, el cafè de després de dinar es pren tot fullejant La Vanguardia, l’Avui o el Mundo –tot són gustos-, repetim amb el Polònia i fem el ressopó al Cafè de la República. De “política-ficció” també és el bloc de José A. Donaire, o almenys així és com ho defineix ell mateix a dia d’avui a la introducció del seu bloc. No obstant, la …

Aeroport sense títol

“What’s in a name?”, es preguntava Shakespeare al seu Romeo i Julieta, a finals del segle XVI. I s’ho pregunten ara, al 2009, els gestors del que, a dia d’avui, s’anomena Aeroport de Reus. La Cambra de Comerç de Tarragona vol demanar incorporar-hi el nom de la capital de província a davant de la nomenclatura d’aquesta infraestructura, Aena ho veu bé, i Reus ha posat el crit al cel (un 57% d’aquest cel, al mateix terme municipal de Reus, i un 43% al de Constantí, per a ser exactes). Vet aquí de nou l’eterna picabaralla de la conurbació per excel·lència de la Catalunya Sud en una disputa aferrissada, cada vegada més juanxi. Però, per què ara una polèmica d’alta volada per un nom?  Des de territori neutral, Valls, ciutat a l’alçada de Tarragona i Reus, ho analitzem en 4 punts: 1.- El de Reus és un aeroport sense títol sense número, com aquell mític programa del reusenc Andreu Buenafuente. La prova? Les dues imatges junt a aquestes línies. La primera és del web de Ryanair, la companyia low cost que …

Rugint a la crisi

Rugint a la crisi com un lleopard, a l’estil de la Michelle Obama, primera dama nord-americana -algun càrrec més, ara que hi estem posats?-, i no pas com la dissortada “lleona” de la Sénia, al modus operandi dels catalans, que no arriba ni a miol. Aquest n’és el greuge comparatiu. Uns comencen a divisar els “brots verds” i aquí, en canvi, ens atemoreixen les feres corruptes que, al cap i a la fi, sempre han sigut els reis de la nostra selva. I no veiem més enllà de les seves urpes i usurpacions. Així ens va. Al gra. Que amb aquesta fal·lera pel xoriço se’ns ha passat per alt un must de la temporada: l’estampat felí, herència (sense impost de successions) de finals de la dècada dels 80. La brusa de lleopard d’Oscar de la Renta de la nit de Halloween a ca els Obama no va ser flor d’un dia. Tres jornades més tard, la Michelle ha reaparegut amb un altre outfit, ara una jaqueteta de punt amb reminiscències de guepard, en una trobada …

Making off del pedrafoguera

Tan dospuntzero que som tots plegats, i les idees que arriben a bord d’un Catalunya Express tercermundista, a la mítica Fleca Flaqué o fins i tot davant d’un iMac a classe de Compaginació. I encara tenim la necessitat de plasmar-les en un full de paper. Així, a l’antiga usança. Amb tinta negra, que pot ser que passi a tinta electrònica o que es quedi en un trist esborrany com aquest, arraconat a la llibreta. Sort de les llibretes. Que com acaba la guia ràpida de l‘encaixament de caixes? Això encara està per veure.

Nespresso en temps de crisi

Ple a vessar (anava a dir ‘com un formiguer’, però no, en George Clooney no ho diria mai pas així). Aquesta era l’estampa aquest dissabte a la tarda a la Boutique Nespresso del Passeig de Gràcia 55 de Barcelona -no confondre amb la que hi ha tirant cap a la muntanya-, tot just al costat del mític Bulevard Rosa. La missió era la d’aprovisionar-se suficientment per a la tardor de Cosi i Volluto, càpsules amb 192 i 510 admiradors a Facebook respectivament, i fer-se amb algun Dulçao do Brasil. Missió impossible. Havia de tornar, doncs, a comarques sense cap càpsula de cafè, amb la total desaprovació pels qui me n’havien encarregat per estalviar-se en aquests temps de crisi el que costa el missatger de la comanda per Internet. Asseguda al banc que hi ha davant la boutique de cafè més gran del món, em preguntava què feia que tanta gent s’hi congregués la tarda del dissabte. Que si l’escumeta, que si una càpsula és més barata que el cafè a 80 cèntims què en deia …