Uncategorized
Comments 6

Teràpia de grup

Un centenar d’estudiants de Periodisme i tan sols un diari de paper (en concret El Punt, amb la independència de la Canonja en portada) a la sala. Es tractava, però, de la 5a Trobada de Joves Lectors de la Premsa Comarcal. Que llegim i ens informem és clar -som alumnes de comunicació de vuit facultats d’arreu de Catalunya i del País Valencià –però el neguit de no saber què llegim la societat d’avui i a on ens va dur als qui aviat ens llicenciem en Periodisme a fer debat rere debat a Canyamars, al terme de Dosrius, al Maresme, durant aquest divendres i dissabte.

Les intervencions van moure’s entre el catastrofisme, el dubte existencial i, com no, en la molta il·lusió per trobar solucions entre els presents en l’època de “la febre d’or -que molt bé va relatar en el seu dia Narcís Oller- pels mitjans de comunicació digitals i la davallada d’un 25% de la facturació de la premsa. I la de la “censura en positiu”, aquella pràctica de copiar fil per randa la nota de premsa dictada pel gabinet de comunicació en qüestió. Tot i el cert recel i desconfiança pel periodisme ciutadà i dels blocaires –he de dir que estic molt en desacord-, van sorgir idees enriquidores i calidoscòpiques, aplicables a l’audiovisual, a l’escrit i al que vingui. Qüestionables, si més no. “No hi ha una diagnosi exacta del problema del periodisme”, segons Joan Cal, director del diari Segre.
Vam redactar les conclusions en 18 punts, però jo em quedo amb tres aportacions:
  • “Fa falta més autocrítica en el periodisme”, en paraules de la Mònica Terribas, directora de TV3. Sense reflexionar i mirar amb crítica constructiva la feina feta, el periodisme no anirà pas endavant.
  • “I si no es volen informar?”, apuntaven els companys de la UPF. És culpa de la desafecció política o dels diaris polititzats? Però ja no parlem tan sols dels joves, sinó de tothom en un mateix sac. El periodisme no parla el mateix llenguatge que els lectors?
  • “I si no ens queixèssim tant…?”, va suggerir el director de El Vallenc, Francesc Fàbregas. És el que ens toca a les noves fornades: provar, equivocar-nos i tornar a començar.
Anuncis
This entry was posted in: Uncategorized

by

1987, Valls (l'Alt Camp). Ara per ara a Barcelona. Potser va ser l'olor del quiosc la que em va estovar les neurones, quan cada diumenge es repetia el ritual d'anar a comprar el diari, i un dia ja bastant llunyà vaig començar a estar segura que, d'alguna manera, la comunicació i les paraules encertades poden canviar el món. El cas és que, més tard o més d'hora, em va agafar la dèria de ser periodista. Tinc 27 anys, sóc llicenciada en Periodisme i màster d'Estudis Avançats en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra. Tinc aquest bloc en algun servidor perdut de vés a saber on.

6 Comments

  1. Estonetes, m'alegro molt que t'hagi semblat interessant!!! Ahir al vespre estava pensant jo que potser havia quedat una mica dens per algú que no es dedica al periodisme. Moltíssimes gràcies per passar per aquí! 🙂

    M'agrada

  2. El món va massa ràpid perquè el periodisme pugui agafar de nou el tren?M'agradaria més pensar que podem decidir anar més lents, pensant millor les coses. Potser així no només fallaríem, sinó que ens "equivocaríem millor".

    M'agrada

  3. Aniol, justament algú va proposar això: parar les rotatives i el periodisme durant un temps prudenciar per reflexionar i tornar a començar. Equivocant-se s'aprèn.

    M'agrada

  4. No siguem catastrofistes, diria que cada dia que passa hi ha més gent que llegeix diaris i llibres en aquest país. Que voldríem que més gent tingués "interès" per les coses que (ens) passen? I que s'impliquéssin en alguna cosa "social"? Sí. Oi tant, però mira qualsevol altra època i busca els joves que llegien diàris, o els pares de família, o la gent que escribia per gust (com tu i com jo).

    M'agrada

  5. Efrem, tens molta raó en això que no hem de ser catastrofistes. La crònica està feta des de la visió d'un centenar d'estudiants de periodisme, que ja de per si ens agrada dir la nostra, implicar-nos en tot allò que considerem essencial i, en general, comunicar-nos, però a la vegada des del nostre individualisme. Sempre hi haurà gent que es mogui i actuï 🙂 Gràcies per la nota d'esperança.

    M'agrada

Ja que estàs aquí, deixa'm un comentari! :)

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s