“Bon dia a tothom!” -missatge al mur de Facebook d’Els Matins de TV3, entonació amb veu engolada de’n Cuní, si us plau- “avui us preguntem: us sumareu a la vaga general?” (Sí, 67,26%; No, 32,74%). A la Vanguardia, “¿está dispuesto a participar de la huelga general?” (Sí, 31%; No, 68%). O a El Punt/Avui (o a Avui/El Punt, a gust del lector), “fareu vaga el 29-S?” (No, 64,1%; Sí, 21,9%; Encara no ho he decidit, 9,1%; És probable, 4,9%). He dubtat en mostrar les dades de l’enquesta de forocoches.com, però m’ha semblat més ortodox (i socialment acceptable avui) fer-vos-en cinc cèntims de les de La Noria, de Telecinco: “¿secundarás la huelga general?” (Sí, 27,35%; No, 72,65%). Falta l’enquesta del CIS de setembre, però ni rastre avui dia 26. Alguna conclusió? (No, no busqueu relació entre la vinyeta, de L’actu en patates, de Le Monde, amb el text de dalt. Simplement era per posar color a un apunt gris, com els “pre-parados” de El País). La pregunta sobre la vaga general és sempre la mateixa -com la …

Un CX era, al segle passat, un cotxe Citroën llarg com un dia sense pa i la pitjor herència per a un conductor novell a l’hora d’estacionar. Vaja, l’antònim del Ford Ka. Avui, CX resulta ser la 1a caixa de Tarragona -la primera a Manresa?- la 2a caixa de Catalunya i la 4a a l’Estat espanyol en volum d’actius. En dues paraules (o en una, que ho escriuen tot junt): CatalunyaCaixa. I ens presentaven la criatura –la imatge corporativa- aquest diumenge. A això de “CatalunyaCaixa“, els publicitaris, enrevessats com ells sols, n’hi diuen la “marca denominativa”, i aquesta va néixer amb polèmica sota el braç. A l’alba de la fusió -octubre de 2009- van manifestar que la marca de Caixa Catalunya -el peix gros- estava “deteriorada”, i alguns no ho veien. Hi ha qui deia que a Madrid, “Catalunya” no ven. Però calia no perdre la identitat corporativa: ni la catalana, ni la tarragonina ni la manresana, per no ferir sensibilitats. Que ens coneixem. No valia, doncs, Caixa d’Estalvis de Catalunya, Tarragona i Manresa, com …

“… i caseu-vos amb un ric, com jo, per exemple”, consell de Berlusconi, en edat de merèixer, vàlid tant per a noies com per a nois, així que ja ho sabeu (via El Mundo). Passarem per alt aquesta part en què el primer ministre italià s’oferia ahir a les ragazzi del seu partit, un molt bon pretext per a demanar el telèfon a una de les assistents a la reunió d’Il Popolo della Liberta’, relaten les cròniques. No li tindrem en compte. De fet, el perdona tot Itàlia, els seus mitjans de comunicació controladíssims -però no pas La Repubblica– i la Unió Europea, que vés ara que hem de dir nosaltres. I per què Berlusconi recomana als joves no llegir la premsa –sic-? Segons ell, és el mètode Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit durant la dècada dels 80: “no es pot governar llegint els diaris perquè deprimeixen”. És clar, Durão Barroso no és eixerit de mena com Sara Carbonero, d’on no n’hi ha no en raja. Així, Il Cavaliere explicava cofoi que va …

Amb mires al darrer any, NO l’hem apresa. El darrer episodi és el més que possible aterratge de la botiga Nespresso a Reus, no pas a Tarragona capital (ai làs!), però això són figues d’un altre paner. Retrocedim, doncs, a la tardor de 2009 per retrobar la disputa nominal per a rebatejar l’Aeroport de Reus, tan provincià com les discussions dels polítics de la vegueria la província, que un any després continua anomenant-se exactament igual. Però amb una davallada prevista del 15% dels vols programats de Ryanair a Reus, tot i que a Girona en surten encara més mal parats, amb un 36% menys. Ryanair se’n va a les missions al Prat, on els necessiten “per a crèixer” però on les taxes d’embarcament són més altes. És així com es fa la primera pesseta. És llavors quan al tarragoní/reusenc tipus se li omple la boca de “centralisme!“. Però no, ha caigut en el mateix error de sempre: el de ser un bocamoll de mena i gastar les energies, no pas en mantenir el que té de bo la …

Permeteu-me una petita indiscreció. Feu un cop d’ull ràpid a les etiquetes de la roba de l’estilisme que us ha suggerit aquest matí mig ennuvolat (segons el manual d’estil del Servei Meteorològic de Catalunya, per entendre’ns) i grisós de setembre, quan heu caigut del llit. Us deixo dos minuts. Tres. Pull&bear, Uterqüe, Stradivarius. Glop d’aigua en una copa made in vés-a-saber-on de Zara Home. Auriculars de Bershka i camisa de Massimo Dutti, bambes Xdye -no, no m’ho combineu tot junt!!! En nosaltres mateixos hi trobem, doncs, un lloc comú, provinent de terres gallegues: Arteixo, A Coruña, Edificio Inditex. De calaix. Per tant, la magnitud de la posada en marxa de la botiga on-line de Zara aquest 2 de setembre és enorme. Tant com la democràcia tèxtil de la joia de l’imperi d’Amancio Ortega, amb els seus dissenys, que no falten a cap armari, per elitista o per poc primmirat que sigui, arreu del món. I pel que representa l’arribada d’un dels gegants retailers de la moda global a Internet. Que no vol dir que no …