Uncategorized
Comments 3

Comentaristes analògics

M’agrada apropar-me de tant en tant a la biblioteca del carrer Comte d’Urgell, fullejar les revistes forasteres de preu prohibitiu als quioscos del centre de Can Fanga i disputar-me els diaris, que al vespre són caducs, amb els i les habituals d’aquella taula de premsa, sens dubte, un dels llocs més acollidors de tot l’Eixample barceloní.
En ocasions comptades, veureu que hi fa acte de presència algú jove, però no em quedo curta quan dic que la mitjana d’edat de la taula ronda els setanta anys. A quarts de nou del vespre, El País, la Vanguardia, l’Expansión, l’Ara, El Mundo romanen robregats per parells de mans que han quedat empastifades de tinta resseguint les lletres Mercury, Majerit o Times New Roman de les peces. Tot un reguitzell de caixes altes i baixes dels ajuntalletres que, per molt que ens vulguin creure que no, encara creen opinió als lectors.

Tant és així, que algú o alguna es dedica en aquella sala de lectura a deixar constància als marges dels diaris allò que la notícia l’inspira, en estilogràfica negra i des del seu punt de vista, tant se val quin sigui. Potser aquella peça en concret li mereix un incís d’una paraula i, en les d’altres pàgines, fa l’esforç d’encabir-hi ben bé un paràgraf… dirigit a qui? Al següent lector, al periodista, a la llibertat d’expressió…? Una carta al director ben podria sol·lucionar el neguit del nostre comentarista analògic, però ha volgut explicar-ho en silenci, en petit comité: que no surti de la biblioteca. Definitivament, hi ha qui encara creu, i hi diposita la seva il·lusió, en el paper de diari. 

Anuncis
This entry was posted in: Uncategorized

by

1987, Valls (l'Alt Camp). Ara per ara a Barcelona. Potser va ser l'olor del quiosc la que em va estovar les neurones, quan cada diumenge es repetia el ritual d'anar a comprar el diari, i un dia ja bastant llunyà vaig començar a estar segura que, d'alguna manera, la comunicació i les paraules encertades poden canviar el món. El cas és que, més tard o més d'hora, em va agafar la dèria de ser periodista. Tinc 27 anys, sóc llicenciada en Periodisme i màster d'Estudis Avançats en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra. Tinc aquest bloc en algun servidor perdut de vés a saber on.

3 Comments

  1. Aquest darrer post està especialment bé, Esther. Els nostàlgics del paper celebrem que encara quedin romàntics del diari tradicional. Que gaudeixen escoltant el singular sorollet que provoquen les pàgines en passar i que consideren que és més important saber què passa el món que no pas embrutar-se els palpissos dels dits amb tinta. I esperem que aquesta espècie en perill d'extinció, que vol immortalitzar amb una ploma estilogràfica la sensacions que li provoca la noticia, no acabi desapareixent del tot.

    M'agrada

  2. Senyor Confidencial, queden nostàlgics i queden romàntics. Però la majoria no dubta en embolicar els calçots amb paper de diàri. Però estic d'acord amb el seu comentari. Moltes gràcies per passar per aquí! Salutacions cordials.Doommaster, que no desapareguin mai! Estic d'acord amb els dos 😉 Merci pel comentari! una abraçada!

    M'agrada

Ja que estàs aquí, deixa'm un comentari! :)

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s