Boris Johnson i la seva croada contra la BBC

El binomi mitjans de comunicació i poder al Regne Unit està passant per uns moments convulsos. Sobretot a partir de la proclamació del conservador Boris Johnson com el Primer Ministre que ha de fer efectiu el Brexit.

A principis d’aquest mes, el tory deixava fora de les rodes de premsa al número 10 de Downing Street a periodistes polítics de The Independent, The Mirror o el HuffPost, entre d’altres mitjans de comunicació britànics, seguint els passos del president nordamericà Donald Trump. I ara tornen encara amb més força els rumors que suposadament Johnson voldria desmantellar la BBC, el servei públic de ràdio, televisió i Internet del Regne Unit, amb gairebé cent anys d’història.

El cert és que l’actual no és el millor moment de la BBC. Malgrat ser una institució admirada arreu del món i marca insígnia del Regne Unit a l’alçada del five o’clock tea, últimament ha rebut per tots costats. I aquí més crítiques. Fins i tot, se l’ha acusada de “causar desconfiança pública” després de les eleccions del passat mes de desembre.

I què és el que es proposa Johnson? Ho intentaré resumir a continuació.

Simplement, a Boris Johnson li resulta incòmode la BBC. La primera evidència: durant la darrera campanya, ja va refusar passar per l’entrevista d’Andrew Neil, periodista estrella de la cadena, i la prova electoral d’enfrontar-s’hi com a candidat. Resulta que aquesta incisiva entrevista és tota una tradició al Regne Unit, tant com aquí el debat de Manual Campo Vidal. Els britànics, és clar, no s’ho van prendre bé. Tot i així, va guanyar.

Segona evidència i la definitiva: un dels consellers que més influència tenen en Johnson, Dominic Cummings, ha declarat públicament que la BBC és l’”enemic mortal” dels Conservadors, partit al que pertany Johnson. Ara, el nou moviment del Primer Ministre és canviar el model de finançament de la BBC cap a una subscripció tipus Netflix.

Fins ara, la BBC es financia amb un cànon anual: les famílies han de pagar 184 euros/any (62 euros/any si tens un aparell de televisió en blanc i negre, com més de 6.000 britànics en l’actualitat). Si intentes veure la BBC de forma clandestina –i això també s’aplica a ordinadors portàtils, tauletes i smartphones-, t’exposes a una multa de 1.200 euros. De fet, cinc persones van anar a la presó per no pagar la multa l’any 2018. Amb aquest cànon, els britànics paguen un mitjà de comunicació públic que pretèn oferir un punt de vista objectiu, que gaudeix de reconeixement internacional com a font d’informació acreditada.

Quin és el problema amb el finançament tipus subscripció i la despenalització del pagament del cànon anual? Que acaba repercutint en els ciutadans britànics. La quota de la subscripció serà més alta perquè menys persones estaran disposades a pagar. Això reduirà considerablement el pressupost públic per a la BBC, hi haurà retallades a la plantilla i els periodistes seran molt menys independents. Vaja, el que passa a casa nostra amb els nostres mitjans de comunicació.

Els britànics ja han engegat campanyes de recollides de signatures per evitar arribar al model de subscripció a la BBC. Podrà Boris Johnson silenciar (de nou) la veu d’Anglaterra?

El dia que la desinformació va explotar a Tarragona

De sobte, un, dos, tres, dotze missatges a Whatsapp. Són imatges mal enquadrades i captades per casualitat amb un mòbil des d’un edifici llunyà. Al fons, molt al fons, es pot apreciar una explosió al que sembla el Complex Petroquímic de Tarragona. Durant uns minuts, la meva família -que viu a Valls, a un quart d’hora del lloc dels fets- i jo ens intercanviem imatges i àudios que ens van arribant i tal com arriben, tornem a reenviar a d’altres interlocutors. Igual que nosaltres, l’app de Whatsapp de tot habitant del Camp de Tarragona devia estar plena d’incertesa i, perquè no dir-ho, de por per la manca d’informació.

Així, em disposo a entrar a Twitter, més que res per a trobar alguna font institucional que informi a temps real a les xarxes socials seguint el pla de comunicació de crisi del Plaseqta.

Però el que em trobo, a banda de tuits de ciutadans indignats dels municipis dels voltants (tal i com recull el Diari de Tarragona) perquè no han sonat les sirenes, és un vídeo de La Sexta amb una explosió en un indret que poc té a veure amb el Polígon Industrial de Tarragona. Una desena de tuits més publiquen les mateixes imatges de l’incendi, que podeu veure en el següent vídeo:

L’equip especialitzat en fast-checking (contrastació i verificació de fets, allò que feia que el periodisme fos periodisme i no aquest magma de fast food informatiu per a aconseguir clics) de Newtral es va afanyar a publicar un tema per explicar l’origen d’aquestes imatges. Tal i com asseguren, són de 2015, corresponen a una zona industrial de Taijin i van ser emeses per la BBC.

Més espectaculars són les imatges, més fàcil és que s’arribin a viralitzar“, explicava Marta Montagut, professora dels Estudis de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili, a la Cadena SER Tarragona. “Existeix una crisi de legitimitat en el periodisme, les institucions i la política, i és per això que tenim més possibilitat de creure’ns aquest tipus de missatges que apel·len al sentiment de la por”, comenta Montagut en aquesta entrevista que val la pena escoltar sencera.

De fet, a l’entrevista, la professora Marta Montagut fa referència a la classificació de tipus de “fake news” que la UNESCO ha fet en la seva lluita contra les fake news (#FightFakeNews):

  • Mis-information (o “informació errònia”): es produeix quan es comparteix informació falsa, però sense intenció de causar cap mal.
  • Dis-information (o “desinformació”): es produeix quan es comparteix informació falta essent conscient que causarà algun dany.
  • Mal-information (o “mala informació”): es comparteix informació directament per a causar danys, elevant informació privada a l’esfera pública.

En el cas de l’explosió de Tarragona, estem davant d’un clar exemple de desinformació que algú va compartir per fer la bretolada de torn a Twitter.

Amb aquesta primera desinformació queda inaugurat el 2020, que tal i com apunta el periodista i antropòleg Miquel Pellicer en el seu blog, aquest serà l’any de la desinformació, en que “tu, jo i la veïna del cinquè serem potencials difusors de continguts maliciosos, ja que amb la nostra exaltació o la nostra indignació som polinitzadors de la desinformació”. Ho anirem seguint.

Els clicks repeteixen l’11 de setembre a Montblanc


Just un mes després, tota una tropa de clicks de Playmobil s’han congregat a l’antic claustre de Sant Francesc de Montblanc per manifestar-se per Catalunya com a nou estat d’Europa. En aquesta picada d’ullet a l’11 de setembre passat no hi falten senyeres de la mida dels clicks, ni les forces de seguretat de can Playmobil ni un monarca pujat dalt d’un elefant, el podeu veure al bell mig de l’escena. En un món paral·lel, el president Artur Mas deixava caure un primer esbós de la pregunta a formular en una hipotètica consulta respecte al dret a l’autodeterminació, bastant semblant al clam d’aquests clicks a la seva pancarta de joguina.

Totalment recomanable la simpàtica exposició Clickània, el festival de clicks de Montblanc, organitzada pel consistori montblanquí i per somosclicks.org, que durant aquest cap de setmana celebra la 5a edició. És un clàssic d’aquest bloc (vam parlar-ne el 2008 i el 2009) i per al nombrós públic familiar i els que mai no han deixat de jugar, que hi troben any rere any princeses, dracs, pirates i, fins i tot, algun click amb ganes de dir la seva.

Valls i la Xina fan pinya amb el fet casteller

Fotografia de Pere Toda (Visita Valls / Aj. Valls)

Dues colles castelleres rosades separades per 9.885 km. Una, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, a Catalunya i amb més de 200 anys d’història, i l’altra, els Xiquets de Hangzhou, a la Xina, amb una trajectòria de dos anys. Des d’aquesta setmana fins al 8 d’octubre, la que és la primera colla castellera nascuda a l’Àsia ha aterrat al quilòmetre zero dels castells, Valls, per gaudir d’un intercanvi cultural i viatjar per Catalunya.

En total, la comitiva xinesa la formen 166 persones, liderats per Qian Anhua, el propietari de la colònia tèxtil Antex Fashion i un enamorat de les tradicions catalanes. Fa un parell d’anys, l’empresari va proposar als treballadors de la colònia els castells com una activitat de grup pels seus valors -força, equilibri, valor i seny-. Per a aquesta comesa, un membre de la Colla Vella va viatjar a Hangzhou, ciutat de més de sis milions de persones, a 300 km de Xangai, per formar-los i introduir-los en el fet casteller. El primer 3 de 9 amb folre d’una colla catalana a Àsia (ho explicava l’Anna Maronda al seu bloc), el de la Colla Vella a l’Expo 2010 de Xangai, culminava l’agermanament.

Els Xiquets de Hangzhou, apadrinats per la Colla Vella, han arribat a la ciutat de Valls en un viatge que ha estat una iniciativa de l’empresa on treballen. Enxanetes, aixecadors i castellers tenen molta il·lusió per conèixer més sobre el bressol del fet casteller, patrimoni immaterial de la humanitat. Fins i tot han tingut oportunitat de conèixer la Mulassa de Valls, i visitaran el Camp Nou, el monestir de Santes Creus i la Generalitat. A més, els empresaris que els acompanyen estan estudiant noves oportunitats de negoci a l’Alt Camp i al territori català.

Podreu veure en acció els castellers xinesos, col·laborant amb la Colla Vella, al Concurs de Castells a la Tarraco Arena (l’espectacle casteller més gran del món!) que se celebrarà el diumenge 7 d’octubre a Tarragona.

* * * *
Us deixo l’enllaç a l’excel·lent reportatge fotogràfic de l’actuació dels Xiquets de Hangzhou a Salou (Tarragonès) de Rafael López-Monné al Descobrir Catalunya, i la galeria de Flickr de #VisitaValls.

Bombolla

Tinc una exclusiva. Us presento una imatge de la bombolla: la immobiliària, la 2.0, l’econòmica, la del futbol espanyol, la de Bankia, la universitària, la del bo alemany, l’especulativa, l’armamentística, la de l’or, la dels community managers, la de la crisi de 2012, la de sabó. Pam! Aquí teniu la bombolla, fràgil i voluminosa alhora, fent de les seves a punt d’esclatar damunt la seva presa, el cap d’una ciutadana que camina confiada pel Passeig de Gràcia. Que no us agafi desprevinguts…