Es necessiten clients

“Urgent! Es necessiten clients. No és imprescindible experiència. Només bona voluntat de compra. Oferim: bons preus, bon servei, la nostra gratitud per la vostra ajuda”. Aquest és el missatge que esquitxa els vidres de l’aparador del que crec que es tracta d’un dels establiments amb major superfície comercial de la ciutat de Valls. De fet, aquest prec ressona al cap de botiguers i petits comerciants d’arreu de Catalunya, tot i que no el verbalitzin ni el plasmin en un cartell. En tot cas, queda en un sospir. Ai.

Segons la darrera enquesta del clima comercial urbà, elaborada pel Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat, evoluciona negativament l’opinió dels comerciants sobre la marxa dels seus negocis: el 60,2% dels propietaris dels establiments afirma que la situació és pitjor que la del passat any. Pel que fa a les perspectives de futur, els botiguers catalans creuen que la xifra de vendes es reduirà tot i que els marges comercials continuaran estables. A més, un de cada sis comerços a Catalunya ha reduït el nombre de personal. Van maldades, sobretot, a les botigues de roba, sabates, complements, d’electrodomèstics i de mobles. El gegant suec mig buit -mig ple pels optimistes- un dissabte? No en tingueu pas cap dubte.

Tot i que són molts els necessitats de clients, n’hi ha d’altres que necessiten líquid per consumir. Si més no, ambdós casos acostumen a presentar-se a la vegada. Hipoteques ajustades, sous ajustats i factures de l’electricitat ajustades a l’alça fan que ens haguem tornat uns clients justets (segons l’Idescat). 

Breu apunt periodístic

Mucha, mucha policía por la cumbre del BCE en Barcelona“. Titular de portada d’un diari gratuït de difusió massiva a l’Àrea Metropolitana d’avui dijous dia 3. I aquest col·loquialisme al bell mig de la primera pàgina? Necessito pensar que és un error involuntari.

AIXÒ NO ÉS PERIODISME, senyors i senyores. Ni periodistes molts dels qui veiem de col·laboradors a la televisió, ni els que foten quatre crits a la ràdio de bon matí. Uns mitjans de comunicació cada vegada més precaris i fets amb més presses, i amb menys recursos i menys personal. Missatges i peces informatives cada vegada més simples, calcades d’una capçalera a l’altra, amb menys anàlisi i servei públic, i que, al cap i a la fi, ens acaben fent menys lliures.

Feliç dia mundial de la Llibertat de Premsa. 

A reveure, Pep!

Si Le Monde ha resumit aquests darrers quatre anys del FC Barcelona amb un senzill però efectiu “le système Guardiola, el New York Times ha sentenciat que “els trofeus no defineixen l’èxit de Guardiola. Ho fa l’estil”, i el Wall Street Journal ha gosat comparar el noi de Santpedor amb Chuck Norris (sic), bé que avui em permetreu la llicència de treure a la llum aquesta postal vintage anys 90 que guardava al fons d’un calaix, en forma de cor, al fons un degradat demodé de la senyera catalana i l’escut blaugrana i unes lletres en Word Art. I què? Lluint samarreta Kappa i un posat interessant de migcampista assenyat del Dream Team de Cryuff, ni mil paràgrafs ni promeses estèrils d’aixecar-me ben d’hora ben d’hora per homenatjar-lo. Aquesta postal ho diu tot: el barcelonisme tenia i té al cor a Pep Guardiola

Quan una imatge val més que mil paraules

No pensis en un elefant. Aquest és un llibre del lingüista nord-americà George Lakoff [podeu llegir la ressenya en aquest mateix bloc], sobre el paper primordial que juga la comunicació a la política.

Lakoff insistia a emmarcar i reemmarcar el discurs dels republicans d’EUA, representats per l’elefant, per tal que els demòcrates capgiressin els resultats electorals. Sens dubte, a la Casa Reial espanyola li tocarà emmarcar i reemmarcar, i remmarcar i emmarcar de nou, després de la difusió de la imatge de l’esquerra, que data de 2006, i d’haver trascendit a l’opinió pública el viatge privat del rei Joan Carles I a Botswana per caçar elefants. Què passa quan algú es passa pel folre el que li diu l’assessor? Quin impacte tenen les imatges i fets compromesos dels protagonistes polítics? I les repercussions? Fets anecdòtics o bé fulminants d’una imatge impecable, vegem-ne alguns exemples:

1.- La Blackberry de Joan Saura. 

Aquesta va ser una foto-notícia del diari Público del debat de Política General al Parlament de Catalunya, el setembre de 2009. Ens assabentàvem que, per a Joan Saura, conseller d’Interior de la darrera legislatura, allò havia estat un “tostón”. Sirera, del PP, el va emular. En podeu llegir més en aquest apunt.

2.- El bolígraf que s’endugué el president.

Vaclav Klaus, president de la República Txeca, va ser enxampat ficant-se un bolígraf a la butxaca durant una trobada amb el seu homòleg xilè, Sebastián Piñera, ara fa un any. Les imatges, penjades a YouTube, van ser un vídeo viral a tot el món. Arran de l’expectació, Klaus va declarar que “només es tractava d’un bolígraf. A més, va afegir que, amb anterioritat, s’havia endut una llibreta del Parlament de Letònia i un altre bolígraf de la OTAN.

3.- El polític fet d’una altra pasta

Berlusconi no és un polític, sinó home de negocis i spin doctor a la vegada. Tant ens podia sorprendre cridant a “misteeeer Obama” (sic), com amagant-se per espantar a frau Angela Merkel a Trieste. Són moltes les imatges que bé podrien il·lustrar aquest apunt, però en aquesta Il Cavaliere aixeca banyes rere Josep Piqué, aleshores ministre espanyol de Relacions Internacionals, durant una foto oficial en una cimera de la Unió Europea de 2002.

4.- El fet de no apretar-se el cinturó.

El 2010, Rajoy se’n va anar de vacances sense haver-se cordat el cinturó de seguretat, obligatori per a tots els passatgers d’un cotxe. Es tractava d’una entrada del seu videobloc com a candidat del PP a la presidència de l’Estat en què s’acomiadava dels seus simpatitzants fins a la rentrée. Si la Guàrdia Civil l’hagués aturat, li hagués clavat una bufa de 150 euros. 


5.- La fotografia que l’Agència EFE va censurar.
La Laura i l’Alba, filles de Rodríguez Zapatero, tenien 16 i 13 anys quan al 2009 es van fer aquesta fotografia oficial amb els Obama al Metropolitan de Nova York durant la 64a Assemblea Oficial de les Nacions Unides. El Departament d’Estat dels EUA va publicar la fotografia al flickr, tal com ho fa amb Sasha i Malia. Aquest va ser un cas delicat, ja que hi entra la privacitat de dues menors, que va sorprendre l’opinió pública internacional per la roba d’estil gòtic de les dues joves.


6.- “Estava fent el signe de la victòria amb un sol dit”.

Amb aquesta frase va excusar George W. Bush que aquest gest fos retransmés per error en directe mentre s’empolainava abans d’una connexió amb una televisió local. Aquest clàssic dels vídeos data del 1998, uns anys després de que fos elegit governador de Texas. Més tard arribaria a President dels Estats Units (sic). Això de “give the finger“, que en diuen els yanquis, ho ha fet en més d’una ocasió: aquí també ho trobareu documentat.

7. – Angela Merkel treu pit.

De fet, jo ho trobo fantàstic, però la carrinclona premsa alemanya ho va trobar absolutament fora de lloc. La cancellera alemanya va lluir pitera durant la inauguració de la nova òpera d’Oslo, l’abril de 2008, invitada pel rei Harald de Noruega. Després del revol, el vicepresident alemany va defensar-la: “Merkel seguirà triant ella mateixa el seu vestuari per a futurs actes de gala“.

8.- Compareixença davant els mitjans amb mitjons.
De lideressa a lideressa. En concret, segons la Fundació Museu del Calçat d’Elda (Alacant), Esperanza Aguirre va ser la millor calçada de l’Estat espanyol el 2009. A finals de 2008, la presidenta de la Comunitat de Madrid oferia una roda de premsa per explicar la seva experiència en un hotel atacat davant la massacre de Bombai. “Perdoneu-me per la toilette“(no, en català no ho va dir pas!), va fer-se disculpar. Per què aquells mitjons blancs? Mai no s’ha fet públic.

9.- Compte amb les males llengües.

Un bon objectiu fotogràfic pot captar qualsevol instant, per breu que sigui i malgrat que la intencionalitat sigui nul·la. La imatge de Jim Bourg, fotoperiodista de l’agència Reuters, va acabar il·lustrant el debat final de les presidencials nord-americanes de 2008. En aquesta, el candidat republicà John McCain treu la llengua en un gest involuntari, que va passar desapercebut pels 60 milions de telespectadors que veien el debat a casa seva. La imatge va rebre molts elogis i no poques crítiques. De fet, va significar un detriment per a la popularitat de McCain quan les eleccions eren a tocar. Per tant, és ben cert que una imatge val més que mil paraules.

Comentaristes analògics

M’agrada apropar-me de tant en tant a la biblioteca del carrer Comte d’Urgell, fullejar les revistes forasteres de preu prohibitiu als quioscos del centre de Can Fanga i disputar-me els diaris, que al vespre són caducs, amb els i les habituals d’aquella taula de premsa, sens dubte, un dels llocs més acollidors de tot l’Eixample barceloní.
En ocasions comptades, veureu que hi fa acte de presència algú jove, però no em quedo curta quan dic que la mitjana d’edat de la taula ronda els setanta anys. A quarts de nou del vespre, El País, la Vanguardia, l’Expansión, l’Ara, El Mundo romanen robregats per parells de mans que han quedat empastifades de tinta resseguint les lletres Mercury, Majerit o Times New Roman de les peces. Tot un reguitzell de caixes altes i baixes dels ajuntalletres que, per molt que ens vulguin creure que no, encara creen opinió als lectors.

Tant és així, que algú o alguna es dedica en aquella sala de lectura a deixar constància als marges dels diaris allò que la notícia l’inspira, en estilogràfica negra i des del seu punt de vista, tant se val quin sigui. Potser aquella peça en concret li mereix un incís d’una paraula i, en les d’altres pàgines, fa l’esforç d’encabir-hi ben bé un paràgraf… dirigit a qui? Al següent lector, al periodista, a la llibertat d’expressió…? Una carta al director ben podria sol·lucionar el neguit del nostre comentarista analògic, però ha volgut explicar-ho en silenci, en petit comité: que no surti de la biblioteca. Definitivament, hi ha qui encara creu, i hi diposita la seva il·lusió, en el paper de diari.