Valls i la Xina fan pinya amb el fet casteller

Fotografia de Pere Toda (Visita Valls / Aj. Valls)

Dues colles castelleres rosades separades per 9.885 km. Una, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, a Catalunya i amb més de 200 anys d’història, i l’altra, els Xiquets de Hangzhou, a la Xina, amb una trajectòria de dos anys. Des d’aquesta setmana fins al 8 d’octubre, la que és la primera colla castellera nascuda a l’Àsia ha aterrat al quilòmetre zero dels castells, Valls, per gaudir d’un intercanvi cultural i viatjar per Catalunya.

En total, la comitiva xinesa la formen 166 persones, liderats per Qian Anhua, el propietari de la colònia tèxtil Antex Fashion i un enamorat de les tradicions catalanes. Fa un parell d’anys, l’empresari va proposar als treballadors de la colònia els castells com una activitat de grup pels seus valors -força, equilibri, valor i seny-. Per a aquesta comesa, un membre de la Colla Vella va viatjar a Hangzhou, ciutat de més de sis milions de persones, a 300 km de Xangai, per formar-los i introduir-los en el fet casteller. El primer 3 de 9 amb folre d’una colla catalana a Àsia (ho explicava l’Anna Maronda al seu bloc), el de la Colla Vella a l’Expo 2010 de Xangai, culminava l’agermanament.

Els Xiquets de Hangzhou, apadrinats per la Colla Vella, han arribat a la ciutat de Valls en un viatge que ha estat una iniciativa de l’empresa on treballen. Enxanetes, aixecadors i castellers tenen molta il·lusió per conèixer més sobre el bressol del fet casteller, patrimoni immaterial de la humanitat. Fins i tot han tingut oportunitat de conèixer la Mulassa de Valls, i visitaran el Camp Nou, el monestir de Santes Creus i la Generalitat. A més, els empresaris que els acompanyen estan estudiant noves oportunitats de negoci a l’Alt Camp i al territori català.

Podreu veure en acció els castellers xinesos, col·laborant amb la Colla Vella, al Concurs de Castells a la Tarraco Arena (l’espectacle casteller més gran del món!) que se celebrarà el diumenge 7 d’octubre a Tarragona.

* * * *
Us deixo l’enllaç a l’excel·lent reportatge fotogràfic de l’actuació dels Xiquets de Hangzhou a Salou (Tarragonès) de Rafael López-Monné al Descobrir Catalunya, i la galeria de Flickr de #VisitaValls.

Bombolla

Tinc una exclusiva. Us presento una imatge de la bombolla: la immobiliària, la 2.0, l’econòmica, la del futbol espanyol, la de Bankia, la universitària, la del bo alemany, l’especulativa, l’armamentística, la de l’or, la dels community managers, la de la crisi de 2012, la de sabó. Pam! Aquí teniu la bombolla, fràgil i voluminosa alhora, fent de les seves a punt d’esclatar damunt la seva presa, el cap d’una ciutadana que camina confiada pel Passeig de Gràcia. Que no us agafi desprevinguts…

Foto finish

En Jan abraça la mare. Duu escrit el seu nom de pila i el número de telèfon, en retolador blau, al seu braç d’infant de cinc anys. És Barcelona, el carrer Pelai, les quatre de la tarda, 11 de setembre de 2012.

No són superherois, però avui porten capa: la senyera lligada al coll. Compto, pel cap baix, tres generacions: avis, pares i néts. Somriuen posant per a la foto, però quan el flaix fa acte de presència, no s’esvaeix el somriure. És Barcelona, el carrer Entença, les cinc de la tarda, 11 de setembre de 2012.

Vesteixen la mateixa camisa ratllada i uns patalons blau marí corporatius. Són conductors d’autobus, i no volen esperar als vehicles amb què han arribat d’arreu de Catalunya i ells mateixos han estacionat a l’Eixample: afanyeu-vos, que ens afegim a la manifestació. És Barcelona, el carrer Aragó, tres quarts de sis de la tarda, 11 de setembre de 2012.

Els carrers adjacents a Passeig de Gràcia atapeïts. Suor, rauxa. Seny. Freedom. Empentes. Perquè tenim pressa. Els de Constantí a un costat, els de Blanes a l’altre, els de la Garrotxa més enllà. Els 16 autobusos de Valls que han arribat del capdamunt de la Diagonal. Un, el de sempre, que s’enfila a un arbre. Els altres, boten. Què vol aquesta tropa? Són defensors de la terra. Cares guarnides amb barres grogues i vermelles. Entusiasme. Però no corre l’aire. “Bon vent i barca nova”. Ovació, que s’enlaira com els ànims de tots els presents. No en som conscients. Guanya l’estelada, amb concessions. Perquè el blau de la bandera de la Unió Europea esquitxa, de tant en tant, la foto finish. És Barcelona, les sis ja passades de la tarda, 11 de setembre de 2012.

Perquè aquesta, amb més d’un milió i mig de participants, és la foto finish d’una cursa de fons. La meta -la del pacte fiscal, la de la independència, la del nou estat d’Europa- no queda tan lluny.

Facin joc!

El 1854, Carles de Mònaco va treure’s de la màniga un projecte per construir un casino. Calia revitalitzar el Principat que, per estrany que us pugui semblar avui en dia, era un dels països més pobres d’Europa. La intenció era fer de Mònico la capital europea del joc. François Blanc, homòleg francès de mr. Adelson a finals del segle XIX, agafà les regnes del projecte. Amb el treball de l’arquitecte de l’Opéra de París, es va acabar construir un fastuós complex al bell mig dels 2 km quadrats de país. 
No obstant això, a l’any 2012 encara és prohibida l’entrada dels monegascos al Casino de Monte Carlo, tot i que el joc és la font econòmica principal de l’Estat. Els Grimaldi volien que al Casino s’hi quedés el capital estranger, i no pas que els ciutadans s’arruïnessin, que ja ho estaven prou. Si cap monegasc gosa entrar-hi i hi fa calers, no cobra i tots els guanys van a la beneficiència. 

L’Estat espanyol i la Catalunya de principis del segle XXI estan en la mateixa situació de fallida que la d’aquella Mònaco de capa caiguda, tot i que a un parell de segles de distància. De fet, al petit país entre França i Itàlia la ubicació del Casino també havia aixecat certa polseguera, segons els cronistes de l’època.

Finalment, les 18.000 màquines escurabutxaques de l’EuroVegas sembla que s’ubicaran a Alcorcón, a la part sud de la Comunitat de Madrid, un xic més necessitada. La crupier Esperanza Aguirre s’ho ha manegat bé, tot i que de manera paral·lela Catalunya, on ja tenim experiència històrica negociant amb egipcis, fenicis, grecs i romans, tots a la vegada, anuncia per sorpresa una inversió de 4.800 milions d’euros i 20.000 llocs de treball amb la construcció de quelcom semblant a sis espais tematitzats en 400 ha al costat de les 800 del parc PortAventura, que duu vora quatre milions de visitants cada any a Vila-seca (Tarragona).

Tot apunta a que la inversió a la Costa Daurada és el revulsiu definitiu per impulsar l’àrea com a destí internacional turístic familiar i, fins i tot, de negocis amb els centres de convencions projectats, allunyant-la del què han venut els mitjans sobre Salou. D’altres veus, no són optimistes, però. Veurem com evoluciona el projecte de BarcelonaWorld, de la mateixa manera que ho van fer els Tibi-Gardens, o el que avui és coneix com a PortAventura. Es convertirà en el centre d’oci més gran d’Europa, tal com diu la nota del Govern? Facin joc!

31 d’agost: feliç dia del blocaire!

Abans que Catalunya piulés, era terra de blocaires. Valgui aquest apunt per reivindicar que encara hi trobem blocaires amb voluntat. Molts ciutadans inquiets, de tots els àmbits i sectors, encara gosen prendre’s temps per endreçar les seves idees i exposar-les en més de 140 caràcters.

Avui, 31 d’agost se celebra el Dia del Bloc, instaurat per l’israelià Nir Ofir al 2005. Queda un xic lluny l’efervescència a can Blogger i WordPress. Per què? Us invito a reflexionar – aquí o als vostres blocs 🙂 – junt amb cinc blocaires veterans, que ens han respost a dues preguntes:

1) Per què val la pena escriure un bloc avui?
2) Les xarxes socials han acabat (o acabaran) amb els blocs?

Miquel Saumell – El Radar de Sarrià

En Miquel va obrir el seu bloc ara fa cinc anys (setembre de 2007) i normalment publica tres o quatre articles cada setmana. Porta més d’un miler d’articles publicats. “No em falten temes”, assegura. 

1) No em faig el plantejament en els termes de la teva pregunta. Mai no m’he plantejat si “val la pena”. Escric el blog simplement perquè m’agrada i m’ho passo bé, i penso que puc transmetre idees que poden servir als meus lectors, de la mateixa manera que jo també he aprés molt llegint altres blogs. A la xarxa t’hi trobes de tot i, si saps buscar, hi ha coses molt interessants.

2) Discrepo perquè per a mi els blogs són una xarxa social més. Però suposo que, si et refereixes a si Twitter (aquí hi sóc @MiquelSaumell, i cada dia m’agrada més), Facebook (no m’agrada) i similars acabaran amb els blogs, la meva resposta és no, tot i que sóc conscient que tècnicament tot això anirà evolucionant. De fet, els blogs d’ara poc s’assemblen als de fa 5 anys.

Silvia Cobo – silviacobo.com 

La Silvia Cobo és periodista especialitzada en mitjans de comunicació i Internet. Fa ja uns quants anys que va començar a escriure el blog “lolacomomola” i no ho ha deixat de fer fins ara. Ha escrit el llibre “Internet para periodistas. Kit de supervivencia para la era digital” (Editorial UOC).

1) Val la pena perquè encara és una excel·lent manera de donar-te a conèixer als altres (ja sigui a nivell personal o professional). Els tuits passen, però un apunt queda per a l’eternitat, fins que una cerca a Google el recuperi.

2) Un company deia que el que han fet les xarxes socials és acabar amb els blogs dolents. Ho deia mig en broma, però hi ha una part que és certa. Les xarxes socials han substituït al blog com a principal espai d’expressió pública. Per a la majoria de gent, tenir un Twitter on dir la seva, ja els està bé. Si vols explicar quelcom més complex, necessites una mica més d’espai. Amb tot, els blocs que eren mainstream fa sis anys continuen. No, no moriran. Sempre tindrem alguna cosa per explicar…


Francesc Pérez – francescperez.com

La de’n Francesc Pérez és una de les bitàcoles més veteranes de Tarragona (i segur que de Catalunya!): aquest 2012 ha fet 12 anys. Per celebrar l’efemèride, ha autopublicat un llibre amb els apunts personals que ha anat escrivint durant tot aquest temps.

1) Suposo que per la mateixa manera que valia la pena d’escriure quan vaig començar: pel fet d’explicar o donar una visió particular de com veig les coses i, en el meu cas, sense pretensions. En el fons, tothom té un petit escriptor a l’interior que, de tant en tant, vol manifestar-se, tot i ser conscient que les meves paraules arribaran a molt pocs.

2) Per desgràcia (almenys per a mi que sóc molt seguidor d’autèntiques joies blocaires), la immediatesa i la rapidesa que donen les xarxes socials comparant-les amb els blocs fan que a la gent li faci més mandra escriure un petit text llarg. Desapareixeran? No ho crec pas, però sí que és cert que les actualtitzacions que m’arriben al Google Reader són moltes menys que fa uns anys.


Quim Perelló – Socialitzant les TIC 

En Quim, membre de la xarxa ciutadana de lesCorts.cc, reflexiona al seu bloc sobre “com les TIC són una eina que ens pot portar a difondre més el coneixement i a ser més participatius en el nostre barri, vila o ciutat”. El va obrir al novembre del 2008, i venia d’un altre bloc titulat Adara, en occità, que va encetar al 2005.

1) Val la pena per la mateixa necessitat que van fer aparèixer els blocs! Amb les xarxes socials les dinàmiques hauran canviat, escriure ja no és una moda, però encara necessitem espais per poder escriure què pensem i què opinem. Ara bé, els blocs són un espai de reflexió més profund i més treballat. 
2) No acabaran amb els blocs, tot i que és fàcil que m’equivoqui. Per a mi la diferència està en què els blocs exigeixen un sacrifici (cada cop que volem escriure hem de pensar un tema interessant, hem de referenciar les fonts, posar una imatge, pensar el format…) i una constància (tothom té el seu públic petit, molt petit o gran o molt gran, per això s’ha d’escriure amb certa periodicitat), i el sacrifici i la constància sempre costen! Però els resultats sempre són agradables. Podríem dir que els blocs mai no podran complir la funció de les xarxes socials, però sí que la complementen.


Jaume Pros – Sense Embuts
En Jaume Pros, historiador i gestor cultural, va escriure el primer apunt a Blogger al novembre de 2006. Cap al 2004 va obrir un bloc allotjat a Tinet. Combina els escrits a la xarxa amb els del paper, al setmanari El Vallenc, des de fa una pila d’anys.

1) Crec que va ser Oscar Wilde qui va dir que “per escriure només calen dues coses: tenir alguna cosa a dir i escriure-la”. I si vols arribar a molta gent, el bloc és un bon mitjà. Podríem dir que els blocs són el paradigma de la democratització total de l’escriptura dirigida a un nombre important de lectors (amb tot el que això té de positiu: podem fer grans troballes; però també de negatiu: textos de contingut immoral i estils de redacció horribles).

2) Certament hi ha una mena de selecció natural. Els blocs bons es van mantenint mentre uns altres, afortunadament, acaben morint ells sols. Les xarxes, lluny de ser un handicap, són un reforç que ajuda a difondre els continguts i arribar a més gent

I vosaltres, què n’opineu? Per què val la pena escriure un bloc avui? Les xarxes socials han acabat (o acabaran) amb els blocs?